El santcrist d'Alacant, protagonista de la Setmana Santa de l'Alguer (Sardenya)
Miquel-Àngel Flores i Abat
Joan-Lluís Monjo i Mascaró
(Associació d'Estudis “Grup Alacant”)
La ciutat sarda de l'Alguer és coneguda, entre altres coses, per la seua particularitat lingüística, ja que es tracta d'un enclau de parla catalana a Itàlia. Com Alacant, és una ciutat de tradició marinera i comerciant i, actualment, un referent turístic per la bellesa del seu entorn.
Cal destacar la familiaritat amb què els algueresos reben els visitants que s'interessen per la seua cultura i, més encara, si s'adrecen a ells, en la mateixa llengua que parlem ací. Hi podem visitar molts monuments, com ara les muralles i els seus bastions, la catedral, l'església de Sant Francesc, i vorejar tota la costa per contemplar unes panoràmiques encara no malmeses per l'acció devastadora d'un turisme de masses malentés. Els visitants alacantins, a més, com és sabut, tenim una visita obligada al crist que es venera a l'església de la Misericòrdia. En aquest article ens referirem a aquesta imatge, referent molt important de la devoció popular algueresa.
Dins del calendari de festes de l'Alguer destaquen els actes de la Setmana Santa, alguns d'ells, emparentats amb celebracions de casa nostra, a causa, sens dubte, dels vincles històrics que ens agermanaren durant uns quants segles amb l'illa de Sardenya. La cerimònia més emblemàtica de la Setmana Santa algueresa és el Desclavament, que té lloc el Divendres Sant a la catedral.
La tradició del Davallament té l'origen en una representació paralitúrgica anomenada Depositio crucis et (/vel) Hostiae, que es celebrava a les esglésies europees des del segle IX, encara que posteriorment va quedar arraconat a uns pocs indrets. En definitiva, es tracta d'una cerimònia en què s'escenifica l'acte de despenjar el cos de Nostre Senyor de la creu quan ja és mort. A l'àmbit català va tindre molt de ressò. Testimoni d'açò són els texts conservats, el més antic dels quals procedeix de la Seu de Barcelona i es remunta al segle XIV, i per altre costat, les recialles vives que encara en podem contemplar hui en dia, principalment a Mallorca. A Sardenya, on es coneix amb el nom sard de s'Incravamentu, s'ha conservat en diverses poblacions amb una gran riquesa ritual. A l'Alguer en diuen lo Desclavament.
El protagonista d'aquest acte és, sens dubte, una imatge de Crist crucificat que, segons la documentació i la tradició oral, prové de la ciutat d'Alacant.
El santcrist vingut de la mar
La tradició popular recorda moltes de les llegendes populars que es refereixen a imatges religioses vingudes per mar miraculosament (com ara, la vinguda de la Mare de Déu d'Elx, per posar un exemple proper). Explica la llegenda algueresa que una barca de pescadors ni podia salpar ni hissar les xàrcies a bord, a causa d'un gran pes que n’impedia la maniobra. Aquest esdeveniment commogué tota la ciutat. Tothom acudí al lloc dels fets, especialment els membres de les confraries. Després de molts d'intents els confrares de la Misericòrdia tragueren a la superfície una caixa grossa que es va obrir davant de la presència del bisbe i que contenia la imatge d'un crucifix. Des de llavors la imatge va ser dipositada a l'església de la Misericòrdia. Per això popularment es coneix com “lo santcristus vengut de la marina”, en paraules locals.
La història documentada, però, parla del naufragi d'un veler anomenat Santa Maria de Montnegre que havia partit del port d'Alacant en direcció a Gènova amb una càrrega de mercaderies i de passatgers. El capità era Pablo Duran. Entre els tripulants hi havia el noble ieclà Juan Muñoz de La Mota, arxipreste de Talavera de la Reina, que tornava a Roma; el seu cosí, Don Pedro Muñoz de Muíño, de Villena; el llicenciat Francisco Ruiz, de Conca; el pare franciscà, Francisco Marco Díez; Juan García de Paredes, de Madrid, cambrer de l'arxipreste; el comerciant genovés Nicola Busso; i un servent seu que es feia càrrec d'una caixa que contenia un crist, el qual s'havia de lliurar a Francesco Pera di Varazze. En passar per les costes de l'Alguer el navili va naufragar a causa d'una tempesta i per l'excés de pes que transportava. Els fets tingueren lloc el 18 de gener de 1606. En aquella ocasió els passatgers pogueren salvar-se amb una part de les pertinences. Tanmateix la caixa del crist va ser abandonada, cosa que retragué Don Juan Muñoz al seu responsable, sobretot tenint en compte que els passatgers s'havien aclamat a aquesta imatge i havien eixit indemnes de la desgràcia. El notari Simó Jaume dóna fe d'aquests fets de la següent manera:
“Recordan[t]-se tots que portaven en la susdita caixa lo dit imatge del Sant Crusifisy invocaren de bell nou a Nostre Senyor Jesuchrist y a la sua Mare Sanctíssima que los volgués salvar y lliurar de la tempestat y fortuna en què staven, perquè lliurats de aquella, com confiaven en sa divina bondat y clemensa que·ls lliuraria, en ser en la primera terra de cristians donaryan i deixaryan dit imatge a la primera iglésia per a què tinguessen aquell ab la veneratió i devotió que convenya”.
Finalment l'arxipreste aconseguí llogar una barca i es pogué salvar la caixa. Segons havia estat promés, el crist va ser portat a l'església més propera, que era la de la Mare de Déu de la Pietat. Aquest temple estava vinculat a un convent de franciscans observants i estava situat fora dels murs de la ciutat. Aquest fet coincideix força amb altres històries piadoses en què una determinada imatge religiosa salva del naufragi els tripulants d'una nau i queda dipositada en la població més propera (com ara, la Mare de Déu de Loreto de Santa Pola). De tota manera la història del santcrist alguerés està ben documentada, i se sap que l'11 de febrer de 1606 el genovés Busso encara era a l'Alguer i signava un document davant el notari Miquel Estany en què feia donació de la imatge a la dita església algueresa, on havia de ser venerat perpètuament en la capella dels genovesos de Santa Caterina:
“Deixà la ditta caixa ab lo dit imatge del Sant Crusifisi dins de aquella a la susdita iglésia de Nostra Senyora de la Pietat y capella de santa Catalina de la ditta nassió genovesa, ab ajsò que aquell [crucifici] perpetualment haja y dega de·star en ditta capella de Santa Catalina y de aquella per hara ni en digun temps no· puga més treure per posar en altra capella ni en altre lloch”.
Malgrat l'indicat en aquest document, la història determinà que la imatge fóra mudada de lloc. En 1718 l'església de la Pietat va ser enderrocada i els frares es traslladaren dins de la ciutat, concretament a la capella de Santa Bàrbera. Uns anys després, la comunitat ingressa a l'església de la Misericòrdia. La imatge degué seguir la trajectòria de la comunitat fins a l'emplaçament actual. Tant la tradició oral com la documentació asseguren que el crist de la Misericòrdia és en efecte el que va ser rescatat del naufragi. L'escultura és una peça tallada possiblement a la darreria del segle XVI o a la primeria del XVII, d'autor encara no identificat. Representa Jesucrist mort a la creu, sense agonia ni patiment. Té la particularitat de tenir els braços articulats, especificant així la seua destinació a la cerimònia del Davallament de la Creu.
El Davallament de la Creu a l'Alguer
La ciutat de l'Alguer conserva dues representacions teatrals de gran interés perquè constitueixen recialles del teatre d'arrel medieval: per un costat, el Cant de la Sibil·la, del cicle de Nadal, i el Davallament de la Creu (lo Desclavament) del cicle de Pasqua.
Pel que fa al Davallament, s’ha de destacar el paper dels membres de l’arxiconfraria dels Germans Blancs, que presideixen i promouen molts dels actes de la Setmana Santa algueresa. Aquests han tingut la seu a l’església de la Misericòrdia des del segle XVII, que és d’on s’inicien les processons.
Les cerimònies vinculades amb el crist comencen la vesprada del Diumenge dels Rams en què els membres de l’esmentada confraria dins de l’església de la Misericòrdia trauen la imatge del crist de la seua capella i la col·loquen gitada al centre del temple. Cal dir que darrerament es fa servir una rèplica de la imatge original, pel valor artístic que té i per la protecció oficial de què gaudeix. Així mateix, al presbiteri s’arrangen les imatges de la Mare de Déu dels Dolors i de Sant Joan, que tenen un paper important en la representació de Divendres Sant. És interessant d’assenyalar que durant tota la Setmana Santa, mentre està oberta l’església la imatge del crist és visitada per la gent del poble, que l’envolta i la venera amb una gran devoció.
Dimarts Sant té lloc la “processó dels Misteris”. En primer lloc el seguici ix de la Misericòrdia i s’encamina a l’església de Sant Francesc que és d’on es trauen les imatges que representen la Passió de Crist: Crist lligat a la columna, l’Ecce homo, Crist portant la creu, Crist crucificat i la Mare de Déu dels Dolors. Al davant de la processó van sempre la creu i les vexil·les, que representen els símbols de la Passió.
De Dijous Sant destaca la tradició pietosa de “les Cerques”, que consisteix en una visita processional de la imatge de la Mare de Déu dels Dolors als monuments eucarístics que s’han erigit a les esglésies del centre històric de l’Alguer. Representa la cerca (o busca) que fa Maria del seu fill. A continuació té lloc el trasllat processional des de la Misericòrdia a la catedral del crist i de les escales que s’utilitzaran a l’acte del Davallament. Una vegada allí és aixecada la imatge del crucificat al creuer de la catedral seguint un ritual molt similar al Davallament, encara que en orde invers. Aquest acte és conegut com “l’Arborament”. Tota la nit resten les portes obertes i la imatge és custodiada per dos germans blancs.
Divendres Sant torna a eixir una processó des de la Misericòrdia, aquesta volta amb les imatges de la Mare de Déu dels Dolors i de Sant Joan, i amb un seguici format per quatre personatges anomenats barons que intervenen en la representació. Antigament aquests papers eren duts a terme per persones nobles o il·lustres de la ciutat. Van vestits amb túniques de domàs verd i al cap porten un capell convencionalment siríac. Antigament duien barbes blanques postisses. Representen Josep d'Arimatea i uns acompanyants devots, que porten el bressol. Aquesta és la manera afectiva amb què els algueresos anomenen el llit mortuori de Crist. Es tracta d'una peça del segle XVIII d'estil popular, molt ornamentada i de gran bellesa.
Cal dir que el davallament alguerés presenta un estadi tardà en la història del gènere ja que de la representació teatral amb personatges (Josep d'Arimatea, Nicodem, Maria, sant Joan, la Magdalena, Pilat, el centurió...) i diàlegs s'ha passat a un seguit de seqüències marcades pel ritual i la mímica, amb una explicació que comenta de manera devota cada pas de l'acte (el “sermó”). Els personatges han sigut substituïts per imatges –de sant Joan i la Mare de Déu, col·locades a un costat i a altre de la creu– o per personatges que executen accions sense parlar. És el resultat de les prohibicions del Concili de Trento, el qual va vedar les representacions teatrals dins dels temples. El Davallament quedà reduït a un simple simulacre ritual, acompanyat de càntics i d’explicacions devotes. Els qui participaven en l’acte havien de ser nobles i capellans, per subratllar-ne així la dignitat.
El ritual de la representació algueresa segueix un protocol molt fixat, que podríem enumerar seguint aquest ordre de manera esquemàtica: Pujada de dos dels barons a les escales que hi ha subjectades a la creu. Col·locació de les faixes sota els braços del crist. Retirada de la corona, que és donada al predicador –situat a la trona– perquè la bese i la mostre al poble. Presentació de la corona a la Mare de Déu. Desclavament de les mans i dels peus (en aquest orde: mà dreta, mà esquerra, peus). Els claus són lliurats al predicador perquè els bese i els mostre al poble. Presentació dels claus a Maria. Davallament del cos de Jesucrist amb l’ajut de les faixes. Presentació del cos a Maria. Presentació del cos al poble i col·locació al bressol.
Des de la catedral s’inicia la processó del Soterrament, presidida per la imatge de Crist, gitat al bressol i protegit amb un vel. A Sardenya en general, i a l’Alguer en particular, les processons de Divendres Sant commouen pel seu caràcter de solemnitat i de recolliment. Els fanals es cobreixen amb teles vermelles per produir un llum somorta i càlida. Els participants solen portar en gran mesura robes fosques, i les dones mantellines al cap. En acabar la processó el santcrist queda exposat al públic al bressol per ser venerat.
La sola presència a la ciutat de l'Alguer d'una imatge de gran devoció i popularitat que siga anomenada “d'Alacant” hauria de ser motiu d'interés per als alacantins, així com el fet de compartir una llengua i unes tradicions que ens agermanen malgrat la distància dels segles i de l'espai. D’aquesta manera ho han entés ja unes quantes ciutats del nostre àmbit lingüístic, com Tarragona, Ciutat de Mallorca, Balaguer o Encamp, que s'han agermanat amb l'Alguer, i també algunes confraries catalanes de Setmana Santa. I així també ho hem sentit nosaltres només per la bona acollida que ens mostrà el poble alguerés quan ens donàvem a conéixer com a alacantins, com el seu santcrist.
Fonts bibliogràfiques
Armangué i Herrero, Joan (1999): “La cerimònia del Desclavament a la Catedral de l'Alguer”, dins La Setmana Santa a l'Alguer. Festa, drama i cançó, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 35-48.
FLORES I ABAT, Lluís-Xavier (1995a): "Alacant i l'Alguer: els enllaços historicoculturals de dos ciutats catalanes", Carrer Major. Butlletí de la Cívica, 17 (estiu-tardor 1995), ps. 17-18.
__ (1995b): "Alacant i l'Alguer", Vive Alicante, p. 18.
FLORES I ABAT, Lluís-Xavier (1995a): "Alacant i l'Alguer: els enllaços historicoculturals de dos ciutats catalanes", Carrer Major. Butlletí de la Cívica, 17 (estiu-tardor 1995), ps. 17-18.
__ (1995b): "Alacant i l'Alguer", Vive Alicante, p. 18.
Geraci, Bruno & Nughes, Antonio (2007): Il Cristo venuto dal mare, Zonza Editori - Diocesi di Alghero-Bosa, l'Alguer.
Manunta, Francesc (1990): Cançons i líriques religioses de l’Alguer català, vol. 2, La Celere Editrice, l’Alguer.
Massip, Francesc (1993): “El descendimiento de la cruz: la vitalidad de una tradición”, Hispanorama, 65, pp. 26-41.
Nughes, Antonio (2006): Santcristus de la Misericòrdia. Il Cristo venuto dal mare. IV Centenario (1606-2006). Immagine della nostra fede, Diocedi di Alghero-Bosa, l'Alguer.
Romeu i Figueras, Josep (1994): Teatre català antic, 1, Curial, Barcelona.
Serra, Antonio (1996): Los Germans Blancs. Per una storia della Confraternità di Nostra Signora della Misericordia in Alghero nei secoli XVI-XVII, Edizioni del Sole, l'Alguer.
